Sorpresa! El divendres et portaré a sopar! Així començava l’aventura del divendres passat a les 20:15 hores, tot i haver quedat a les 20 h. En Juli arribava tard, com sempre. Mentre sortíem de Barcelona direcció Sant Cugat em deia: saps on anem? Però jo ni idea. Sóc una persona a qui li agrada saber els detalls de les sorpreses abans de que succeeixin, i pensareu: però si saps de què va la sorpresa ja deixa de ser una sorpresa! Doncs sí, però sóc així! I jo vinga fer preguntes, però ell no em deia res, només em responia: sorpresa! Però de fet, la sorpresa se la va endur ell quan vaig endevinar que aniríem al restaurant italià La vita in Fiori de Sant Cugat!
Escapada a La vita in Fiori: Benvinguts a l'escapada de la setmana, ens hi acompanyeu?
La vita in Fiori és una pizzeria i trattoria situada al centre de Sant Cugat del Vallès, a la Plaça Octavià, 8, al costat del monestir. Amb una forma allargada, i un disseny inspirat en un estil mediterrani molt tradicional i italià, de la mà de Thomas Valls, és un restaurant acollidor ideal per anar-hi en parella.
Efectivament en Juli havia reservat taula a La vita in Fiori, un restaurant italià de Sant Cugat, just al costat del monestir.
El passeig pel centre del poble, tot i fer molt de vent i fred degut a la baixada de les temeperatures del dia anterior, va ser preciós. El monestir estava tot il·luminat i era impossible no mirar i observar com d’alt és i els detalls artquitectònics que el caracteritzen.
La fundació del monestir, anomenat Sant Cugat d’Octavià, es situa al segle IX, en el context de l’expansió del monaquisme benedictí als comtats catalans sota l’impuls de la monarquia franca. Durant els segles X i XI la comunitat de Sant Cugat experimentarà un gran creixement i tindrà força influènxia política i espiritual dins la diòcesi i el comtat de Barcelona. L’any 1931 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.
Per a més informació us convidem a que visiteu l’enllaç a la web de l’Ajuntament de Sant Cugat.
Tornem al que importa, el restaurant. Us recomanem reservar taula si hi voleu anar un divendres nit o cap de setmana, ja que si no us tocarà menjar a la terrassa coberta o en els pitjors del casos reservar per un altre dia. En el nostre cas vam fer la reserva per internet a través de la seva web, i sort que ho vam fer, si no no haguéssim sopat. Estava ple de gent, tant a dins com a fora a la terrassa. Només entrar al restaurant, ja pots veure com preparen les pizzes, al forn de pedra! Quina bona olor feia!
El cambrer ens va acompanyar a la taula, ven parada i preparada, amb les típiques estovalles italianes de quadrets blancs i vermells, i a una banda un banc i a l’altre la cadira. Sabeu on vaig seure jo oi?
Miràvem la carta. Teníem molta gana. El restaurant feia molt bona olor i no sabíem què triar. Mentre llegíem les diferents opcions menjàvem els Grassini, ideals per anar picant.
En Juli ja havia anat a dinar-hi un dia amb el seu cap, i justament va descobrir que li agradava la pasta a la carbonara, una recepta que mai abans havia aconseguit agradar-li (i mira que jo li havia recomanat que la provés… coses que passen). Així doncs, ell tenia la idea de què volia, però clar, anar a un italià i no menjar pizza, i amb el que ens agrada…
Al final vam fer una cosa, vam demanar de primer, per compartir, penne rigato a la carbonara (macarrons a la carbonara) i de segon, una pizza Capricciosa per a cada un. A diferència d’alguns restaurants italians, la massa de les pizzes és molt fina i els ingredients són de primera qualitat. Si demaneu una Capricciosa disfrutareu d’una massa fina cuita al forn acompanyada de tomàquet, mozzarella, pernil dolç, escarxofes, olives i xampinyons.
També us recomano tastar els Antipastos com ara el Tricolori, un aperitiu 100% italià a base de formatge parmesà en daus, tomàquet sec i olives de Sicília.
La veritat és que els penne a la carbonara estaven mmm… deliciosos. Ara mateix en menjaria un altre cop, però després va venir la pizza, i quina pizza! No hi cabia ni al plat! Era fina però molt grossa. I és aquí on va sorgir el problema. Jo tenia gana, però no tanta com per poder-me-la acabar. Quin greu em va saber.
En Juli estava encantat, anava menjant i mira que està com un fideu. De totes maneres, va deixar un tros petit i em va comentar diversos cops que al menú del mig dia les quantitats són més reduïdes, tant dels primers com dels segons, i per 12 € pots disfrutar de la mateixa qualitat.
Després van venir els postres. Tot i no demanar-ne, us recomano la Panna Cotta amb mermelada de gers. Si sou amants dels postres italians casolans, aquest és el vostre lloc!
Com us he comentat, és un restaurant ideal per anar-hi en parella. El preu no és exageradament car si bé s’ho val només amb el servei, el menjar i l’entorn. Així doncs, a què espereu per anar-hi?
