És 3 d’abril, són les 18 de la tarda i estem començant a preparar la tenda de campanya al Refugi de Malniu. Encara hi ha neu tot i que quan vam trucar el dijous passat ens van assegurar que no n’hi havia, suposo que és qüestió de perspectives, però és igual, nosaltres venim disposats a fer el Puigpedrós!
Escapada amb raquetes de neu al Puigpedrós: Benvinguts a l'escapada de la setmana, ens hi acompanyeu?
De fet, mentre pujàvem amb el cotxe fins al refugi hem quedat bocabadats en veure el gruix de neu que encara hi havia. Però això no és el que realment em preocupa, ja que, al ser la meva primera acampada, a part de pensar si vindrà un llop a menjar-se el sopar, l’esmorzar o el dinar, temo el fred que podem passar a la nit (i que efectivament acabaré passant).
Estem trigant més del normal en muntar la tenda, ja que se’ns resisteix! Però tot i el mal humor d’en Juli, que a poc a poc se li acaba passant, l’acabem de muntar quan encara no és fosc i ens dóna temps de veure com el sol es pon entre les muntanyes de l’altra banda de la vall. També ens fixem que l’estany que tenim al costat, i que no és l’estany de Malniu sinó l’artificial, està glaçat, senyal que al vespre farà fred!
En poca estona es fa fosc i ens dediquem a preparar un plat de sopa ben calent.
Un cop sopats, ens posem a dormir, això si, ben tapats, per descansar i llevar-nos ben d’hora demà al matí per fer el Puigpedrós!
El Puigpedrós, també conegut com a Puig de Campcardós, és una muntanya situada entre el municipi de Meranges i el de Porta (Catalunya Nord). Per arribar fins al cim es caminen 3 hores des del refugi de Malniu, ja que la muntanya té 2.914 m d’altitud i és de les més altes de Catalunya.
El que no sabíem abans de començar aquesta aventura és que faria tant de fred a la nit, molt de fred. Al matí quan ens llevem estem a 3ºC i el sostre de la tenda està gebrat. Ja ho sabeu, si aneu mai a acampar al Pirineu encara que sigui abril, agafeu els sacs de dormir d’hivern!
Jo no vull sortir de la tenda del fred que fa, però és hora de posar-nos en marxa. Prenem un Cacaolat calent, escalfat a la mateixa cassoleta que vam cuinar la sopa de la nit.
Com us comentava abans, el que tampoc ens esperem trobar és tanta neu, tanta que, al matí quan anem al refugi a avisar que marxem ens recomanen agafar material de seguretat per pujar a dalt; així que lloguem un parell de raquetes per cadascú. Això sí que és una sorpresa! És el primer cop que en calcem unes.
Un cop llogades i amb la motxilla preparada, comencem a pujar direcció l’Estació del Meteocat. Ens queden per davant unes 3 o 4 hores de ruta. El camí se’ns fa llarg, primer perquè la neu dificulta avançar tot i portar raquetes, segon perquè el desnivell és pronunciat, i tercer perquè no trobem el camí correcte i donem voltes i voltes. Però després de pujar, baixar, caminar, caure algun cop i no parar de riure, trobem la ruta correcte i arribem al Coll de les Molleres.
El sol comença a picar però la sensació és de molt fred. Ens aturem a esmorzar al costat d’unes roques grans, on trobem una parella de la franja diria que eren, i ens indiquen que anem per bon camí. Tornem a arrencar que encara ens queda camí per fer.
Sembla que arribem al cim, però ens trobem sempre amb muntanyes i més muntanyes al davant, i clar, hem d’avançar i avançar. Si mai feu aquesta ruta, veureu que la perspectiva és traïdora i un cop passat el Coll de les Molleres i arribat a les Molleres de Puigpedrós, el cim queda pràcticament al davant, però encara queda una bona estona per arribar a dalt.
Precisament al tram fins a les Molleres de Puigpedrós pensem que no el podem pujar, és molt pendent i hi ha molta neu, fins i tot ens creuem amb algunes plaques de gel. Però l’acabem superant! I ara si, el cim ja ens queda al davant, tot i que no ens ho posarà pas fàcil. El tros del trajecte més complicat és la pujada fins a dalt de tot, on rellisquem i tot. De fet, el cansament es comença a notar.
Finament hi arribem, ja hi som, hi hem arribat, visca! Estava contentíssima, no podia parar de riure i veure tot el que havia fet. L’experiència, i les vistes, van ser espectaculars.
Però encara queda la baixada, la qual decidim fer utilitzant el cul com a trineu, sí sí, ens asseiem i amb l’anorac i els pantalons ens deixem anar pendent avall. I riem… riem per no parar! Seguim baixant a poc a poc, de mica en mica. Fins i tot ens mullem. Sense voler-ho posem el peu dins d’un rierol provinent de la glacera.
A l’hora de baixar no seguim el mateix camí que hem fet de pujada, sinó que preferim investigar i sortir de la ruta guiada, agafant com a referència un rierol que baixa fins a l’estany on hem acampat. Més d’un cop hem de saltar per no tornar a caure a l’aigua. Això sí que va és ben divertit!
Un cop a la tenda, cap a les 16:30, preparem el dinar. La ruta ha sigut d’unes 5 hores, més del que ens pensàvem, però ho hem aconseguit!
Mentre en Juli prepara uns frankfurts, pa amb tomàquet i algun que altre tros de fuet jo aprofito per descansar i començar a recollir. I al contrari que al matí que estàvem sols, el refugi està plegat de gent que comenta en veu baixa: com han pogut acampar aquesta parella a aquí amb el fred que fa? Ens mirem i riem, i és que nosaltres som així!
Des d’aquí volem donar les gràcies a l’equip de persones que hi ha darrere del Refugi i a l’Ajuntament de Meranges per mantenir el bon estat de l’entorn.
També mencionar que si necessiteu carregar el mòbil o altres dispositius electrònics, el Refugi té un servei de càrrega a l’interior.
