La història ens diu que sobre la gran roca que presideix el poble hi havia un castell, i que aquest es comunicava de forma secreta per esquivar els setges, amb un riu, a partir d’un forat. Els habitants ensenyaven cada dia truites fresques per desanimar els assetjadors. D’aquesta manera el poble es diu Querforadat, perquè un quer, el mot d’origen preromà, és una penya. Així i tot, la dita popular assegura que “Al Quer, el forat tothom se’l té”.
Escapada al Querforadat, les vistes més maques del Cadí: Benvinguts a l'escapada de la setmana, ens hi acompanyeu?
També hi ha una llegenda que explica que una dama, filla del senyor del castell, durant un dels molts setges que van patir, es va enamorar del cabdill dels assetjadors. Una nit que tots dos van decidir trobar-se, la dama en baixar per la roca del castell va relliscar i va caure al buit. El cabdill que l’esperava, en veure que no venia va decidir tornar cap al seu campament pensant en què mai més la tornaria a veure. L’endemà els habitants del Querforadat van veure que els assetjadors havien marxat, deixant el campament buit. Diu la llegenda que durant les nits a Querforadat, es veu una noia vestia de blanc baixant de les runes del castell direcció al lloc on hi havia hagut el campament dels assetjadors, a la recerca del seu enamorat.
Avui és un d’aquells diumenges en què no tenim ganes de fer res. No tenim més ganes d’esquiar, estem una mica cansats i després de dinar haurem de tornar cap a casa. Estem de ruta per l’Alt Urgell i per fer quelcom diferent, tenim ganes d’explorar els pobles que tenim a prop com és ara Adrall o Castellbò, per exemple.
D’aquesta manera, després d’un bon esmorzar i de la nevada que hem tingut aquesta nit, ens dirigim cap al cotxe per conèixer un dels racons més bonics de Catalunya, o això diuen.
Ens escapem al Querforadat, una petita població pertanyent al municipi de Cava, a la comarca de l’Alt Urgell, d’uns 15 habitants aproximadament. Històricament pertanyia al Baridà (comarca natural), tot i que la resta del municipi pertany a l’Urgellet.
Després d’una bona estona amb cotxe, passant per la carretera humida, gelada i més amunt amb neu, deixant enrere camps blancs i cases de pagès amb xemeneies fumejant, també saludant alguna que altre vaca que pastura, i gossos caçadors despistats, arribem al Querforadat!
El Querforadat és poble petit, tranquil, amb cases de muntanya molt maques. Ens hem d’abrigar força, ja que el poble està nevat i la temperatura a fora del cotxe sembla ser baixa. Sort del sol que ens escalfa la cara!
Després de deixar el cotxe en una placeta a l’entrada del poble, investiguem Querforadat. Ens adonem del silenci de l’hivern, s’escolta la neu caient dels arbres, algun ocell atrevit piulant; ni el vent es deixa escoltar. Passem per carrerons estrets, parets de pedra seca amb molta història ens fan pas fins als afores del poble on, de sobte, aixequem el cap i ens dóna la benvinguda la majestuosa serra del Cadí, tota ella nevada, imponent justament davant nostre. Quina gran meravella! Podríem dir que el Querforadat té les vistes més privilegiades d’aquesta serralada tan nostra?
Seguim caminant endavant. El camí deixa de ser empedrat i trepitgem fang fins que descobrim un pla una mica més alt on aprofitem per fer algunes fotografies del paisatge, s’ha d’immortalitzar el moment. Més amunt, seguim el camí amb neu i mig glaçat que ens porta fins a una esplanada molt gran plena de neu. Aquí és on passem gairebé tot el que ens queda de matí, fent un ninot de neu gegant amb orelles d’en Mickey Mouse. Ens ho passem teta, semblem nens. De fet però, d’això van les vacances oi? De desconnectar!
Un cop acabada la nostra obra d’art, ens aturem altre cop meravellats de veure tan a prop la muntanya nevada i donem la volta per anar a buscar el cotxe. És hora de marxar. És aquí quan veiem l’església parroquial del Querforadat dedicada a Sant Genís i que depèn de l’església del veïnat de Barguja.
També contemplem l’antic castell de Quer, bé, els fragments dels murs que hi queden, situat al roquer del poble. Al segle XI era dels comtes de Cerdanya i posteriorment va ser donat als comtes de Guimerà, que es van autoanomenar com Vescomtes de Querforadat.
Abans de marxar veiem que un parell de gats ronden pels carrers cercant menjar, així que com que no tenim pressa, ens quedem una estona acariciant-los i jugant amb ells, són tan macos!
Ara sí que sí! Hem de marxar! Encara hem de tornar a casa i dinar, si triguem molt, trobarem caravana al tornar cap a casa. Pugem al cotxe i encenem la calefacció, les mans les tenim glaçades i ens posem en marxa per la mateixa carretera per la qual hem vingut i deixant enrere la serra del Cadí i aquest preciós poblet que ja ens ha robat el cor.
