Escapada al Refugi Comes de Rubió

El Refugi Comes de Rubió es troba a 1.980 m d’altitud al Parc Natural de l’Alt Pirineu, al massís de l’Orri. Una zona on podreu dur a terme un munt d’activitats a l’aire lliure en totes les èpoques de l’any: senderisme, trail running, BTT, raquetes de neu, esquí de muntanya, iglús, 4×4, anar a buscar bolets, rutes a cavall, parapent o, simplement, passar el dia en parella.

Com que aquest cap de setmana tenim ganes de neu, hem decidit agafar el cotxe i escapar-nos cap a l’Alt Urgell per fer més d’una excursió, entre les quals com ja heu pogut llegir, al Refugi Comes de Rubió.

Hem arribat una mica tard, pel que ens hem d’afanyar perquè encara hem d’encendre el foc i preparar el sopar. Avui menjarem un plat de caldo i dues hamburgueses per en Juli. Així que sopem i anem cap al llit.

Ja és de dia i estem més baldats del que ens pensàvem. Aquesta setmana hem tingut molta feina pel que decidim llevar-nos una mica més tard, així agafem forces i, amb un bon esmorzar i una bona dutxa, tornem cap al cotxe després de preparar la motxilla. Avui ens escapem fins al Refugi Comes de Rubió, a Soriguera (Pallars Sobirà).

Per arribar-hi enfilem Port del Cantó amunt i seguim la carretera fins a arribar al petit poble de Rubió (Soriguera), el nucli més alt habitat de Catalunya per cert. Abans d’arribar-hi però fem parada al trencall que va cap a Guils del Cantó per jugar una mica amb la neu i baixar pel pendent que hi ha. En Juli que n’és un expert, de la bossa de l’Ikea que portem al cotxe n’ha fet un trineu, i ha estat una bona estona baixant i pujant.

Després d’una estona jugant és hora de posar-nos en marxa i seguir la carretera. Val a dir que inicialment volíem escapar-nos a Sant Joan de l’Erm passant pel camí forestal de Canturri, però el Juke ens diu que hi ha massa neu per ell, així que canviem de plans i finalment arribem a Rubió, on comença la nostra ruta.

El cel és clar, no fa massa fred i el sol ens toca a la cara. No sembla que hi hagi d’haver molta neu, pel que decidim anar només amb botes de muntanya i oblidar-nos de les raquetes.

Comencem el recorregut cap al Refugi de les Comes de Rubió des de dalt de tot del poble de Rubió. El camí va pujant a poc a poc, trepitgem sorra mullada i escoltem els ocells i la tranquil·litat del bosc, però és abans d’arribar on comença el camí forestal que ens portarà fins al Refugi Comes de Rubió que ens adonem que no venir-hi amb raquetes serà la pitjor decisió del dia!

Sobtadament el gruix de neu es comença a fer considerable, a en Juli li arriba per sobre els genolls, però a poc a poc aconseguim habituar-nos a la situació i busquem els trossos on la neu és més dura per seguir endavant. Ens costa avançar ja que vulguem o no ens enfonsem, sort del bosc que està preciós vestit de blanc! Decidim deixar el camí una estona i arribar-nos fins a l’allau per veure quin gruix de neu hi ha. Per fer-ho haig de fer la croqueta, ja que sóc incapaç d’avançar. Aquí és on m’adono que tornar al camí serà dur.

Anem pujant i pujant, ens queden 20 minuts per arribar al refugi, sembla que l’esforç ha valgut la pena, però de sobte el cel es comença a tapar. Es gira un vent que no ens agrada gens, la sensació de fred comença a ser important i el sol ens va deixant. Hem sortit de casa preparats per trepitjar neu, però no per caminar sota seu, així com que el cotxe ens queda una mica lluny, per precaució decidim fer mitja volta i tornar cap avall.

Val a dir que ja havíem tingut l’oportunitat d’escapar-nos fins al Refugi Comes de Rubió en una altra ocasió, aquest cop a l’estiu, i ens va encantar. Us deixem les fotos que vam fer perquè us feu una idea de com és, i demostrar que no us enganyem Ara el volíem veure vestit de blanc, però sembla que ens haurem d’esperar a l’hivern que ve.

Amb un ritme més bo que el de pujada i entre relliscada i relliscada tornem cap al cotxe. Hi arribem amb les botes xopes; unes polaines ens haguessin anat la mar de bé De fet, tenim les botes tan xopes que quan tornem a casa les hem hagut de posar de cap per avall perquè s’assequessin.

El dia no ens ha sortit com esperàvem, així que decidim dinar uns bons macarrons i pujar a Andorra a fer unes compres que tenim al cap. Qui no es conforma és perquè no vol. Necessitem un nou objectiu per la Pentax, un altaveu portàtil per les classes de Taitxí i segur que cau alguna tonteria més, per exemple un paraigua. Com que al matí no n’hem tingut prou, la pluja ens ha agafat de ple i hem hagut de córrer a comprar-ne un. A més, parem al Punt de Trobada per comprar menjar que ens fa falta i, com no pot ser d’altra manera, un pot gegant de Lacasitos per en Juli, que a casa seva dura ben poc, i Conguitos per la meva mare i per mi, a més de formatge i Kinders.

Aprofitem per recordar-vos que si pugeu a Andorra desactiveu les dades del mòbil, ja que només que se’t descarregui un email la broma us pot sortir molt cara. Sí, ha sigut el meu cas, i això que ens en fem un tip de pujar per aquí dalt.

Ara ja és hora de tornar cap a casa a sopar. Tranquil·lament baixem les escales cap al jardí quan, per sorpresa nostra, veiem les botes i els mitjons xops, tant que al girar la bota ens cau gairebé un got d’aigua a terra, literalment. Sembla que aquí també ha plogut. També sembla que algú s’ha oblidat d’entrar les botes i els mitjons a casa…

Us podem assegurar que les botes passaran molt de temps davant de la llar de foc i de la calefacció per treure tota l’aigua i la humitat que han acumulat.

Ara sí, acaba un dia llarg, diferent, divertit però passat per aigua. No és el primer cop que ens quedem a mitges d’una excursió. La Pica d’Estats o el Carlit en són uns bons testimonis. Però el que és important és gaudir de l’estona que passes fora de casa, ja sigui caminant, corrent, nedant o volant. Cada escapada és única, així que no us frustreu si no surt com esperàveu perquè segur que, al final del dia quan mireu tot el que heu fet, hi ha alguna cosa que no esperàveu viure que us ha encantat, i això és el que val la pena.

Per part nostra demà ens escaparem al petit poble de Montanissell, als peus de la Serra de Sant Joan (Coll de Nargó), on tenim previst visitar unes vinyes d’alçada i dinar a un dels millors restaurants de la zona. Però això ja serà una altra escapada Fins aviat!